"Els carrers a les fosques i plens de fang"
Em dic Ramon Mas, l'any 1962 tenia 14 anys camí de quinze, feia poc que havia començat a treballar a l'empresa AEG a Terrassa. D'aquella època recordo que el jovent ens reuníem a la Gàbia (avui desapareguda, a la pl. Pearson) o al Gori i allà passàvem molts vespres amb la colla jugant a futbol. Aprofitant la bonança del setembre hi estàvem fins a quarts d'onze. Sempre he pensat que aquella nit, malauradament, alguns dels que hi eren van marxar abans pel mal temps i ja no van tornar… potser si s'hi haguessin quedat més estona s'haguessin pogut salvar.
Aquella nit van avisar al meu pare, que era regidor de l'ajuntament. Per tant, quan ens vam llevar cap a les 5 o les 6 ja sabíem què havia passat. El meu germà i jo vam anar cap a l'estació, però els trens no funcionaven, aquell matí ens vam quedar per Rubí, vam anar per les fàbriques mig enrunades, però les brigades que s'havien organitzat al veure'ns molt joves ens feien marxar perquè no prenguéssim mal.
Per anar a la feina, a Terrassa, els Ferrocarrils van posar un autobús de substitució, però com que les carreteres també estaven afectades, per anar a l'AEG primer anàvem direcció a Molins de Rei, a l'alçada del Canyet tombava cap a Castellbisbal i d'allà baixava a la carretera de Martorell i cap a Terrassa. Al cap d'uns dies van arreglar la carretera i l'autobús ja feia el camí normal i temps més tard van poder restablir el pas dels trens.
Els meus oncles, l'Agustí Montessell i el Josep Font, de seguida es van posar a ajudar, entre altres coses van col·laborar en identificar els difunts. En aquella època, Rubí era molt més petit i una bona part de la gent es coneixia, cosa que facilitava la tasca. Però molts dels afectats eren immigrants que venien d'altres llocs de l'Estat i el seu reconeixement era més difícil. El meu pare, Joan Mas Alzamora, va anar al Casino Español, que era el lloc on es va instal·lar el dipòsit de material d'emergència que anava arribant i allà es repartien les mantes i allò que s'havia recollit als que ho necessitaven.
La rierada va afectar a ambdues ribes de la riera, però els que es van portar la pitjor part eren els de l'Escardívol, allà era més pla i l'aigua s'ho va endur tot, fins el pont penjant que tantes vegades havia creuat per anar a la zona del Vapor Nou on apreníem a ballar amb l'Esbart Dansaire. Coneixia un matrimoni que ballava amb els grans, que tenien la casa on començava el pont, els dos van desaparèixer…
Ara penses en el què hi havia i es fa difícil de recordar.