"A les cinc de la matinada les campanes anunciaven el preludi de la desgràcia"

Jo no sóc de les generacions que van viure la tragèdia, jo sóc dels que viuen dels records de pares i avis. Sempre he sentit parlar de la riada, crec que des de que tinc ús de raó, des que vaig saber el que era tenir el sentiment de passar-ho malament pel dolor dels altres. Ahir li vaig preguntar a la mare (Mª Rosa): “com ho recordes?” i encara a dia d'avui els ulls se li omplen de llàgrimes. Em deia que va ser una nit horrible, que no l'oblidarà en tota la seva vida i de fet fa quasi 50 anys i ho recorda amb tota serenitat. 

Ella era una nena de tan sols 10 anys, em deia que va sonar el telèfon a la matinada, eren les monges del casal de Ca N'oriol que trucaven al meu avi perquè les anés a ajudar, els hi estava entrant aigua per tot arreu i s'estaven inundant, ell i el meu tiet va anar cap allà i la meva mare es va col•locar al llit amb la meva iaia. Diu que van passar l'estona resant perquè la família arribes a bon port i que sentien la gent com passava pel carrer i que parlaven i parlaven però que no entenien bé el que deien. La nit era molt fosca i quedava il•luminada per un llamps impressionants amb un so de trons que feia esfereir. A la fi una de les converses els va aclarir el que passava i encara l'angoixa les feia preocupar-se molt més pels seus. A les cinc de la matinada les campanes va començar a sonar, anunciaven el preludi de la desgracia. El meu avi i el meu tiet van arribar i de seguida ja van baixar a donar cops de mà, la situació era desoladora, no quedava res, tot s'ho havia emportat l'aigua per endavant, poca cosa hi havia a rescatar, només quedava ajudar a recuperar. 

Encara avui em diu els molts d'aquells que van marxar, em comenta que el meu tiet va perdre amics d'escola, joves que tenien una vida per endavant i molts somnis que complir, que el meu avi tenia molts coneguts i també treballadors, gent que havia vingut a buscar un futur millor pels seus i que van trobar la mort. Diu que va estar molt de temps que cada vegada que sentia el so d'una ambulància s'encongia tota ella, que va arribar un punt que eren els camions els que carregaven al darrera a la caixa, ja que no es donava a l'abast. Hi havia cases en les que no va quedar ningú i en d'altres quedava el pobre que els hauria de plorar tota la vida i preguntar-se perquè ell no. Sempre queda un balanç d'una desgracia i mai es positiu. De vegades quan passo pel pont de la riera ho intento imaginar i no me'n faig càrrec, la veus tan ample, tan buida i tan tranquil·la que creus que mai ha trencat un plat. O quan sento a gent gran que parla de quina pluja va fer ahir, com devia baixar la riera; sembla mentida com els pot marcar una tragèdia i sempre tenen, se adonar-se'n, un record pels que van marxar.