Sempre et recordaré
Per a la meva estimada germana petita. Sé que potser el que estic fent no té cap sentit, sé que les paraules en tinta negra que hi ha ara mateix sobre aquest paper arrugat no podran ser llegides mai per tu, però has d'entendre que necessito acomiadar-me i no se m'acut millor manera que responent a la carta que m’has deixat.
M’agradaria dir-te que no estic enfadada per la decisió que has pres i, per si t'ho preguntes, continuo pensant que ets la dona més forta que he conegut. No sé si alguna vegada t'ho vaig arribar a dir amb paraules, però crec que els ulls plens d’admiració amb els quals t’he mirat sempre parlaven per si sols.
També voldria agrair-te els 59 anys que he pogut compartir al teu costat, soc conscient que la nostra infància no va ser un camí de roses, precisament; no obstant això, sempre ens hem tingut l'una a l'altra, i als nostres germans Thoby i Adrian. T’he de confessar que he pensat mil cops en el «i si…»; i si podria haver evitat d'alguna forma, com la teva germana gran, l’infern que ens van fer passar en George i en Gerald? Què hauria passat si els nostres pares no haguessin mort? Podries no haver desenvolupat aquests canvis d’humor tan sobtats? Moltes suposicions em temo, a més, no sabem si hauries arribat a ser una escriptora tan encomiable si les coses haguessin esdevingut d'un altre mode. Crec que les crítiques tan positives que has rebut sobre el teu estil poètic, l'ús de monòlegs interiors o simbolismes en les teves obres, seran recordades per sempre més. I, com a dona, considero que la lluita que has perseguit tota la teva vida per tractar de mostrar al món que els homes tenen massa poder sobre nosaltres, que la societat no ens proporciona una bona educació i ens menysprea intel·lectualment, no serà en va. Encara me’n recordo d'aquell dia, fa ja 12 anys, quan em vas deixar llegir la teva obra Una habitació pròpia, on reflecteixes tan bé quina és la realitat que patim cada dia i em va encantar la idea que expresses de: «una dona ha de tenir diners i una habitació pròpia si vol dedicar-se a escriure ficció». Com a pintora i membre del Grup de Bloomsbury, igual que tu i el teu marit, on hem tingut la sort d'intercanviar idees amb Forster, Russell o Wittgenstein; et puc assegurar que no hem estat en aquesta espècie d’elit perquè les dones siguem menys, al contrari, com bé et vas encarregar de defensar, els nostres drets haurien de ser els mateixos que els seus. I, espero de tot cor, que algun dia ho aconseguim!
Virginia, siguis on siguis ara, voldria que et sentissis orgullosa d'haver perseguit el teu somni i escoltat el teu cor, deixant de banda els prejudicis socials. Estic cent per cent segura que deixaràs un gran llegat enrere i espero que els corrents del riu Ouse t'inundin de pau eterna.
Sempre t’estimaré.