El viatge de la Cora

—Astronauta? Tu? —diu el tiet Bruno.

—Sí! Imagina’m a segons de viatjar a l’espai! —respon la Cora, emocionada.

—No t’agradaria ser cantant, infermera, model, mestra… No sé, treballs més assequibles?  Pensa que has d’estudiar molt, estar ben preparada físicament i ser dura.

—Quin és el problema? —pregunta més seriosa.

—Doncs que les noies… Ja saps. No poden treballar d’aquestes feines. Sou molt emocionals i, realment, no sou tan llestes. Esteu millor a casa.

L’avi Pere, que havia estat escoltant tota la conversa, s’aixeca discretament i diu a cau d’orella a la Cora: —Vine, t’he d’ensenyar una cosa.

Tot i no saber per què, li fa cas i el segueix. Veu que, abans d’obrir un bagul, mira al seu voltant.

—Cora, agafa’m amb força i recorda que no li pots dir a ningú el que viuràs. No facis preguntes.

—Però avi, què… ah!

Sense avisar, tiba d’una anella i noten que, d’un sacseig, el seu entorn es torna més clar. Més… a l’aire lliure?

—Pierre! Passa’m el quadern! Ràpid!

En escoltar-ho, l’avi li fa un gest dient que calli i la porta al costat d’una finestra.

—Qui és aquella senyora que sembla apressada?

—Aquella senyora és la Marie Curie i és una de les científiques més importants. Acaba de descobrir la radioactivitat i li està demanant al seu marit que porti els seus apunts, perquè sembla que acaba de fer història. Torna’t a agafar al meu braç, petita —repeteix l’avi Pere amb un somriure mentre continua mirant a la gran Curie.

De nou, més sacsejades i puf! Aterren a un espai cobert. Hi ha persones amunt i avall i, entre totes, destaca una noia enfeinada amb una pila de llibretes.

—Fes-me un cafè —li diu un home encorbatat.

—Em dic Margaret i estic treballant. Fes-te’l tu, que necessito acabar aquest treball com més aviat  millor.

—Ja sé qui és, la Margaret Hamilton! —xiuxiueja la Cora—. Va fer que l’Apol·lo 19 arribés a l’espai.

—Si t’agraden els llibres, segur que hauràs llegit sobre la següent.

Torna a agafar-se del braç del familiar. D’un salt, són dins… d’un autobús?

—Fixa’t en aquella senyora negra. Veus que està discutint? Doncs, encara que no ho sàpiga, està marcant un abans i un després.

—Deixa’m el lloc i ves-te’n, t’estic dient! —escridassa una persona blanca a la senyora, la Rosa Parks.

—No és l’última paraula que tant avi com neta escolten abans de tornar a transportar-se cap a l’últim destí.

—Ara on som? A qui coneixeré?

—Veus aquella jove que porta el megàfon?

—Com per no veure-la…

—Està lluitant pels seus drets. El noi del seu costat està molt enamorat i, al contrari del que es deia, ell no creia que ella estigués més guapa callada. És la teva iaia.

—Què?!

—Escolta. Pots ser el que tu vulguis. No deixis que els comentaris del tiet o de ningú et parin d’aconseguir els teus somnis perquè, si totes les dones que has vist haguessin fet cas, no haurien aconseguit res. Crida, plora, gaudeix, investiga, cau, aixeca’t i continua caminant. Recorda-ho. Tu vals molt.