La Gioconda, d'Amilcare Ponchielli

A càrrec de María José Anglés Palacio, divulgadora musical i musicòloga.

• Sense inscripció
• Aforament: 40 persones, segons l’ordre d’arribada.

Dramma en quatre actes.

La Gioconda d’Amilcare Ponchielli sobre llibret d’Arrigo Boito és l’única òpera italiana, juntament amb Mefistofele del mateix Boito, no escrita per Verdi que es manté en el repertori de les partitures creades en el període comprés entre l’estrena de Don Pasquale de Donizetti (1843) i l’eclosió de la “Giovane Scuola” integrada per Puccini i els veristes.

El títol aglutina el millor dels estils de la seva època: influències fortament verdianes en les melodies, passatges corals típics de la música popular veneciana, soliloquis amb pinzellades de Mussorgski o Txaikovski, una orquestració wagneriana, danses i balls característics de la Grand Opéra francesa i un final que anticipa el repertori verista-naturalista. Tot plegat, ens situa davant d’una obra mestra summament atractiva.

En el primer acte una cursa de góndoles és a punt de començar, Barnaba s’apropa a Gioconda per confessar-li el seu amor però ella el rebutja.

Com a venjança Barnaba li diu a Zuané que ha perdut la cursa per culpa de la Cega, mare de la Gioconda. Tant la Gioconda com Enzo, el seu amant s’enfronten a la multitud que acusa a la Cega. En aquell moment apareix Alvise, gran inquisidor, i la seva dona Laura, que en reconèixer el seu antic amant Enzo, aconsegueix que Alvise perdoni a la Cega.

Barnaba aconsegueix que Enzo li confessi que encara està enamorat de Laura i li fa creure que l’ajudarà a fugir amb ella. Un cop Enzo se’n va Barnaba fa arribar una nota a Alvise avisant-lo que la seva dóna fugirà...