La Mona Lisa

Departament de pintures del Louvre, ala Denon, sala 6... La Mona Lisa.

Centenars de persones s’amunteguen davant meu tan sols per veure’m a través d’una vitrina, de mi només se saben misteris i el molt que va costar fer-me somriure.

Però... com vols que somrigui?

Fa una eternitat que visc darrere d’un cristall, protegida. Soc tractada com un simple objecte d’exposició. He passat a la història pel nom de l'home que em va pintar, però mai pel meu valor. Només els importa el meu preu en euros, en iens o en dòlars.

I torno a preguntar: com vols que somrigui?

Aquell home em va tancar dins d’un llenç, darrere d’una tela i uns traços de color, tot per demostrar la seva mestria, però la seva mestria no mostra el meu dolor.

Així que jo, dona blanca cisheter, Lisa Gherardini, la Gioconda. Una imatge bidimensional, pintada per un home, anomenada per un home i silenciada per un home, avui em planto aquí, davant de tots vosaltres, per parlar en nom del silenci.

Perquè, desgraciadament, jo vaig tenir sort. Jo vaig ser l’obra mestra mentre moltes altres van ser oblidades. Elles van patir la mort i, tot i tenir més importància que jo, ningú recorda ni les seves cares.

Així que... digues, com vols que somrigui?

Homes les van destruir una nit, en un carreró. En sortir de la disco, tornant soles de la feina cap a casa. Portessin uniforme, minifaldilla, escot o pantalons. Les seves veus es van apagar i van deixar taques vermelles pels esglaons.

En comptes de pintar un llenç, es pinten els carrers de lila. Totes unides criden: Ens! Volem! Vives!

Perquè les nostres filles tinguin un món on respirar, lluitem per les nostres vides, per no haver de viure darrere d’un cristall protegides.

Un avisa’m quan arribis, no et separis de les teves amigues, un tapa’t quan surtis, un no vagis tan cridanera... Una faldilla és una invitació, i l’entrada a la pitjor quimera.

Elles passen a la història per la seva desgràcia, no pel que realment eren. Les que segueixen vives es veuen definides per les ferides i pel silenci imposat.

La meva història va ser eclipsada pel nom de Mona Lisa. La seva es va reduir a paraules: dona violada, dona assassinada, maltractada, assetjada...

I totes aquelles que tornen de nit amb les claus entre els dits, amb el cos envaït per la por, raons n'hi ha de milers.

Per elles avui em planto aquí. Per defensar les meves germanes.

Així que no! Ni se t’acudeixi demanar-me que somrigui. Avui faig servir la meva veu perquè se senti el silenci de les seves ferides.

La perfecta Mona Lisa esborra el seu somriure. Surt del llenç i crida: Perquè no penso somriure mentre tu mates les meves filles!