Camí a la seguretat
Soc l’Andrea, vinc d’Hondures i tinc tretze anys, fa sis anys que vaig emigrar a Espanya. No sempre tot és bo, de vegades s’han de canviar els plans.
Abans vivia en un barri d’una ciutat que es diu Villanueva. A Hondures teníem una bona situació econòmica, la meva mare tenia una botiga al barri on vivíem. Jo i la meva germana anàvem a una escola privada, la nostra mare volia que tinguéssim una bona qualitat d’estudi, ja que les escoles públiques tenien un nivell baix.
L’ambient polític a Hondures estava marcat per la tensió social i econòmica, per la insatisfacció popular del govern de Juan Orlando. Les acusacions de frau electoral i manipulació van generar protestes massives. L’economia, amb alts nivells de pobresa i desigualtat. La seguretat a Hondures té una taxa elevada de violència associada amb els càrtels de drogues i les bandes organitzades. Aquest clima de violència constant va portar molts hondurenys a emigrar a diferents països.
La meva mare, des que va observar que la situació empitjorava, va decidir emigrar a Espanya. Va veure una nova oportunitat per construir una vida més segura. Va començar comprant vols amb els estalvis que tenia. Durant el viatge recordo que estava emocionada perquè la mare em deia que era una nova oportunitat per conèixer el món. Tenia una mica de por perquè anava a estar separada de la meva família, encara recordo les seves promeses que tot aniria bé.
El que més em va costar les primeres setmanes va ser el canvi d’horari. A les nits recordo que em costava adormir-me. A les dues setmanes que vaig arribar la meva mare ens va apuntar a l’escola. Diversos companys tenien interès a parlar amb mi perquè tenien curiositat. Em va costar poc adaptar-me perquè vaig fer amigues que em van ajudar a classe. El català no em va costar gaire aprendre’l, ja que a l’escola hi ha classes per ajudar-nos a fer-ho.
Les principals dificultats que vaig tenir van ser la cultura, però com abans he dit les meves noves amigues sempre em parlaven de les festes que hi havia, les tradicions… Això ho va facilitar molt tot, a més amb elles vaig poder viure moments inoblidables, moments de felicitat. Em va costar molt haver de deixar la meva família enrere, però sempre que tornàvem de l’escola la mare i nosaltres fèiem una videotrucada, això m’alegrava i em donava esperança per continuar avançant.
Aquests últims sis anys he pogut fer amigues noves. He anat adaptant-me, sentint-me còmoda. Durant els anys he pogut descobrir llocs molt interessants. Potser els meus plans de petita han canviat, però de moment estic prou contenta amb els canvis.
Durant aquests sis anys he après que de vegades pot costar adaptar-se, però s’ha d'aprendre a viure en un lloc diferent, acostumar-se a diferents cultures. No sempre podem quedar-nos en una cúpula.