Amb la seva mirada
Aquí em trobava, asseguda, com feia molts dies amb ella, al parc del costat de l'escola.
Observava els seus moviments, la seva actitud extravertida i la seva innocència, lliure de prejudicis. I era així com liderava el seu grup d'amics.
La Maia, com sempre, organitzava el joc i assignava els personatges, guiant els seus amics amb naturalitat. Per exemple, avui li havia tocat a l’Èric posar-se un tutú i fer de ballarina. Ella sabia que li agradava perquè l'havia vist fer-ho, però sempre d'amagat, és clar. L’Arnau seria el perruquer, ja que li tocava fer les trenes a la Maia. A ell se li donava molt bé; quan estaven a casa, era l’Arnau qui la pentinava. A més, ella les necessitava, perquè avui seria futbolista i li molestava el cabell a la cara. Mentrestant, en Pol faria de cuiner i els prepararia el berenar, format per blocs de sorra i pedres que imitaven galetes amb xocolata.
Cap d'ells no posava objeccions ni sentia vergonya d'assumir un rol que, probablement, no haurien triat si haguessin tingut públic. Però la Maia havia pres la decisió, i era ella qui dirigia.
Així començava el seu joc, d'una manera tan senzilla per a ells, tan innocent.
Des d'on era, asseguda al banc del parc, podia veure altres adults que acompanyaven els infants que jugaven per la zona, igual d'innocents, encara que alguns més condicionats a fer el que s'esperava d'ells: els nens jugaven a pilota i les nenes cuidaven els seus bebès de plàstic.
Percebia com miraven de gairell, gairebé amb rebuig, el grup de la Maia. Alhora, buscaven i tafanejaven, amb poca dissimulació, qui era la cuidadora d’aquells nens, a qui, aparentment, no li importava que fessin el ridícul.
Aquesta història és tan real com el fet d'estar escrivint-la. Encara que, en llegir-la, pugui semblar treta d’un conte idíl·lic, però de ficció. Per desgràcia, fins i tot en ple segle XXI, continuem veient prejudicis en el dia a dia.
Sembla que, en algun moment de l’evolució, el temps es va aturar. No sabria dir ni quan ni com, però es va aturar. I, d’una manera inexplicable, hem anat retrocedint i continuem fent-ho, cada vegada amb més radicalitat, si és que això és possible.
Vaig pensar a aixecar-me d’aquell banc, acostar-me a aquells adults i dir-los que no miressin la Maia i el seu grup amb menyspreu, sinó que intentessin veure la societat com la veia ella: oferint als seus amics els instruments que creia que necessitaven per sentir-se còmodes.
Que miressin el món com ella el veia: senzill i sense prejudicis. Que el contemplessin amb la seva mirada.