Una de tantes
Obro un ull, miro de reüll el rellotge, que s’il·lumina a l’instant en el canell, els números d’un blau intens es mofen de mi: «Si només són les quatre de la matinada, no pot ser!». Comença un combat en què la meva ment m’avisa que he de seguir dormint, queden tres hores perquè soni el despertador: «No pots aixecar-te, sinó no aconseguiràs agafar el son» —torna a renyar-me. Faig mitja volta, de fons escolto el bufec del meu marit que dorm profundament, vull que m’atrapi en aquest plaer i em repeteixo: «Tu pots, ho aconseguiràs, relaxa’t, concentra’t en la respiració (això ho vaig llegir en un article)…». Tornem-hi. Tanco els ulls, el meu pensament intenta entrar en el meu subconscient i es mou a compàs amb el meu alè, però en aquesta persecució s’escola una imatge, una imatge de feina… «No, ara no!» El cor s’accelera, començo a suar, l’he espifiada! El respir ja no és compassat, entra a la sang i la fa bullir, tot s’accelera. Comença ara la dansa del llit, ara una volta, ara una altra i res, els peus giravolten emmurriats i m’alcen dempeus cap al bany, a refrescar la cara, i a la cuina… Un got d’aigua, giro el canell: «Les cinc, queden dues hores».
Torno al llit amb la promesa que tot té solució, tot no depèn de tu, i vaig arrossegant-me i abraço el coixí, que m’acarona amb la cançó de dormir, acluco els ulls sentint les campanades del meu rellotge de corda del menjador, les compto, són les sis i no sé com, els misteris de la vida o l’aspirina que m’he pres, el son em devora.
Abans que m’aixequi, tota la casa pren vida. La nena és la més matinera, quasi ni la sento, amb la senzillesa d’una deessa desapareix per iniciar la jornada. El meu marit la segueix, treu el gos a passejar, el sento trastejar a la cuina, tot i que no em molesta, jo segueixo fent el mandra, m’agrada sentir-me poderosa esgarrapant minuts i més minuts, cada cop em costa més l’inici del dia. Com canvia el cos, la vida, la ment. Quan era jove tot em feia córrer, tot em perseguia, pura energia. Ara és tot a poc a poc, assaborint els minuts, els dies, la senzillesa, el silenci. El nen és l’últim d’anar-se’n, tragina pel seu cau, va a poc a poc, li agrada que li digui adeu, encara que sigui gran sé que em necessita i això em fa feliç.
El matí és una bona bogeria, endreço el dormitori, la vànova de flors cau amb perfecta harmonia, la segueix la roba desfilant cap a la rentadora i l’assecadora. Per finalitzar escric a la pissarra de la nevera: «Traieu assecadora!». «A veure si ho veuen» —penso per mi. Agafo el tàper: «Potser hi ha poc dinar avui per als homes» —em renyo, però, què carai, és el que hi ha.
Ja soc al cotxe i ara em toca un altre combat.