Flors blaves

La Maria caminava pels carrers del poble amb una mirada cansada, però ferma, com si portés el pes del món sobre les seves espatlles. La seva aparença impecable, amb bruses de seda que deixaven entreveure unes taques blaves profundes, cridava l'atenció dels habitants, però ningú s'atrevia a preguntar-li sobre això. La curiositat es barrejava amb la sospita en els ulls dels qui la veien passar, però ningú l'ajudava.

La gent del poble, acostumada a sofrir en silenci, no volia entremetre's en els assumptes de la Maria. Cadascú tenia els seus propis fantasmes i havia d'aprendre a controlar-los pel seu compte. No era adequat ficar-se en la vida íntima de les persones, i molt menys de les parelles.

D'altra banda, el seu espòs, Josep, era un home encantador i respectat per tot el poble. La seva elegància i simpatia sumades a aquell somriure captivador s'havien guanyat l'afecte de tots, però darrere d'aquella façana s'amagava un costat fosc que ningú s'hauria atrevit a imaginar.

Els crits s'havien tornat rutina i els cops més habituals del que haurien de ser. Al principi, la seva filla, l’Elena, era massa petita per entendre el que passava a casa, però a mesura que va anar creixent va anar aprenent a llegir entre línies. Les faltes de respecte, els menyspreus i, per descomptat, els cops no eren de cap de les maneres normals.

En sortir de l'escola, l’Elena sempre passava per casa d'alguna de les seves companyes. La reconfortava estar en un lloc agradable, on podia sentir una mica de pau.

Aquell dia va seguir la seva rutina diària. Va sortir de l'escola i automàticament es va dirigir a casa de la seva companya. Durant el camí van parlar d'alguns temes sense importància i van parar un moment en una petita plaça situada al centre del poble per observar els arbres que es trobaven plens de flors blaves per la recent arribada de la primavera. Les flors havien fet del poble un lloc més alegre i acollidor. Es va quedar observant-los amb curiositat sense saber que seria l'última vegada que els veuria.

Després de passar una estona a casa de l’Anna, la seva companya, va arribar l'hora de menjar. Sabia que la seva mare l’estaria esperant per preparar el menjar. Era el seu moment preferit del dia.

En arribar a casa, l'escena que es va trobar va ser devastadora. La seva mare es trobava tirada a terra, plorant. Tenia la cara inflamada pels cops, era difícil distingir el seu rostre entre tota aquella sang. No es volia imaginar el que li hauria fet el seu pare que, per cert, ja no era a casa.

Aquella mateixa nit, l’Elena i la seva mare van escapar d'aquella casa i de l'infern en el qual havien viscut durant tants anys. A poc a poc les taques blaves de la seva pell es van esvair i van deixar espai per a noves experiències.