Somiant

Tanquen les portes del metro i es posa en marxa. L’entrevista no ha anat gaire bé.

He triat la roba que creia que podia encaixar en l’ambient, he evitat qualsevol cosa que resultés estrident, el meu currículum és bo, molt bo per al lloc de feina.

He entrat i m’he assegut, seguint els cànons que recomanen per a les entrevistes de feina. Anem bé... I, de sobte, un cansament, un avorriment de tot aquest teatret que fem tant jo com la persona que s’asseu a l’altra banda de la taula, tan asèptica, tan distant.

I sí, m’he desfet. Ha sortit altre cop la nena incompresa, tan insegura, tan fora de lloc, com m’havien dit sempre. Tan pendent d’encaixar que perd el propi potencial...

El metro se sacseja i recordo: no podia trepitjar els bassals de les soques d’arbres del carrer, com tant m’encantava fer, i remoure i esquitxar l’aigua. De seguida alguna veïna benintencionada sortia a indicar-me que no era propi d’una senyoreta. Com que havia mort el pare, tothom es considerava amb dret a opinar. No podia donar més importància a llegir o a jugar que a vigilar per mantenir els genolls sense pelar o la roba ben arreglada.

La mare lluitava i tirava endavant amb tot, però ajudar a casa era cosa meva, el meu germà havia d’estudiar. Jo també, però no comptava.

Deixada, cavallot. Els adjectius que m’han acompanyat sempre i que ara em miro amb tendresa. Una tendresa que projecto en criatures que de vegades veig pel carrer. Sí, nens també. Actualment, alguns han d’escoltar retrets de: «Sembles una nena».

Quina solitud quan estàs fora! Quina ràbia quan saps que riuen a la teva esquena, perquè no respons a les suposades regles de gènere. Si jo hagués estat un home, potser hauria estat solament un home despistat i centrat en les seves coses, fins i tot entranyable.

Per què la definició d’home o dona és encara una càpsula limitadora? Per què culturalment, inconscientment, continuem adjudicant-nos rols de gènere? No encaixar omple de silencis.

Per què cadascú no pot fer les pròpies regles i regirar tot allò que associem a femení o masculí? Les dicotomies, en ciència, són ben poques.

Pensem en un contínuum on ens situem nosaltres, els punts. La dicotomia ens esborra a molts del mapa i ens treu el reconeixement i la dignitat.

S’obren les portes del metro a la següent estació. Just davant de la porta oberta es veu un passadís fosc. Sense alçar-me de la cadira camino cap a ell i vaig escoltant una música dolça i esperançadora.

Aquí sí. Puc ballar a les fosques, sense mirades jutjadores, sense riures cruels, et pots moure com vulguis. No hi ha regles de gènere aquí, no importa el pes, l’edat, la pell, ni el sexe. Solament música de l’ànima.

De sobte el metro torna a posar-se en marxa i la resta de mi continua asseguda, maleint la realitat. Mentre l’ànima segueix somiant i ballant en el refugi de la foscor.