Mai

Jo mai seré la pianista d’un recital.

Això pensava quan era petita, quan em van començar a posar noms que jo no havia demanat: estranys, i inclús absurds.

«Negra», per exemple. Aquest el vaig entendre de seguida. Em vaig mirar al mirall i allà estava: pell fosca, cabells arrissats. No hi veia el misteri. Sempre em sorprenia el to solemne amb què ho deien, com si acabessin de descobrir un secret terrible.

Altres em deien «Tullida», mentre em miraven la mà esquerra amb supèrbia. Vaig pensar que era una paraula tècnica, d’aquelles que fan servir els metges. Després vaig entendre que no era cap terme científic, només la seva manera exagerada de descriure la meva mà esquerra, on només viuen dos dits, el polze i l’índex. Els altres tres van decidir no acompanyar-me al món.

També es referien a mi com «la Desviada». I quina relació tenia això amb mi? Vaig buscar el significat i vaig descobrir que desviar-se és sortir de la línia recta, canviar de direcció. No em va semblar res especialment greu. A més, sortir-se de la línia no és perdre’s.

Sempre m’ha fascinat la preocupació que despertava la meva existència.

Hi havia persones realment alarmades pel color de la meva pell, per la carència dels dits de la meva mà o per la direcció de la meva mirada. A vegades em venien ganes de tranquil·litzar-les: jo em sentia perfectament bé dins de tot allò. Aquells noms buscaven limitar-me, però en realitat parlaven més de la seva por, de la seva inseguretat… i de la poca traça de qui els pronunciava.

Però n’hi havia un que es repetia més que tots els altres, el que més em va marcar, el que punxava.

Mai.

Mai tocaràs el piano. Mai encaixaràs.
Mai arribaràs lluny.

Ho deien amb una convicció admirable, com si sabessin exactament què passaria amb la meva vida. Durant anys vaig pensar que aquella paraula era un veredicte final. Fins que vaig comprendre una cosa: no era una condemna, simplement estaven equivocats sobre mi.

Mentre alguns es dedicaven a enumerar les meves impossibilitats, jo estava ocupada en altres coses: com asseure’m davant d’un piano i descobrir quantes notes caben en dos dits. Van resultar ser moltes.

Així que vaig fer una cosa senzilla: Si aquella paraula apareixia tant a la meva història, el mínim era que també em pertanyés. Així que me la vaig apropiar, la vaig adoptar… i la vaig robar a qui l’utilitzava contra mi.

Ara, abans de pujar a l’escenari, quan veig el meu nom al programa, recordo aquelles frases. Però ja no punxen. Potser el problema mai no va ser la paraula, sinó qui la feia servir.

Continuo sent negra.
A la meva mà continuen vivint només dos dits.
I sobre la manera com estimo, no penso disculpar-me.

 Finalment, tenien raó.
I com he dit al principi:
Jo, Mai, seré la pianista d’aquest recital.